Art i tecnologia en el món actual
Què fan unes papallones tancades en una gàbia? Què fan aquests petits i delicats empresonats? La rigidesa del metall contrasta amb les seves formes i amb els suaus moviments que els caracteritzen. Dins de la gàbia un petit mirall reflecteix la imatge de les papallones i de l’espai exterior, però elles estan allí amb la seva llibertat perduda, malgrat que puguin donar la idea que fàcilment poden escapar. Amb aquesta imatge, encetem el recorregut per la mostra que ens presenta la jove artista alacantina Cecília Segura Mora a l’Antic Ajuntament. Una mostra que ella ha titulat Callambulyx falsa llibertat. No se si aquesta mena de papallona té un significat particular, només he pogut assabentar-me que és una espècie endèmica d’Àsia, però el que m’interessa és el caràcter metafòric de la seva utilització, que d’alguna manera s’explicita en la resta del títol, falsa llibertat, que ens dóna a més el fil conductor.
L’artista ens presenta en el catàleg dos textos que poden ser entesos com a font teòrica. Són dos textos del filòsof i arquitecte francès Paul Virilio, considerat uns dels pensadors més originals del nostre temps i un dels intel·lectuals francesos més traduïts en el món. Home lligat al món de l’art tant des del punt de vista teòric com pràctic, és, juntament amb el gallec Ignacio Ramonet, un dels grans crítics de l’ús de les tecnologies en el món actual. De manera continua denuncia els perills de la tecnologia i de l’anomenat progrés. Una de les característiques d’aquest món és la recerca constant d’un major desenvolupament de la velocitat, velocitat associada al progrés, però que en realitat es tracta de fer el món cada vegada més petit. És una manera d’anar en contra de la magnificència de la natura i òbviament de l’home.
Cecília Segura, per la seva banda, ens dóna en aquesta exposició una visió que parteix de la seva condició de dona, una visió de gènere, que ens parla d’estereotips, d’artificialitat i del paper que ha estat creat per a la dona, tot i que també l’home hi està atrapat. La tecnologia representada per fons o trames de circuits elèctrics ho envaeix tot. Trames que semblen mapes o plànols de ciutat, on habiten les papallones i les dones o els homes. Però, quina classe de dona o d’homes són aquests? Si ens atenem al que ens presenta l’artista i d’acord a la definició que ens aporta, veiem que es tracta de maniquins amb els seus múltiples significats. [...]
Dones primes, esveltes, de cames llargues, impersonals, com les famoses nines que són presenta a la major part de les famílies amb nenes, configuren des de la seva infantesa el seu imaginari, que després continuarà essent envaït pels mitjans de comunicació de masses. En aquest sentit la televisió juga un paper fonamental i com a tal l’artista ho presenta. Telenoia ens diu com la tecnologia entre moltes altres coses ens dóna els estereotips que ella vol imposar, imatges de dones que Cecília anomena estereotips globalitzats, imatges que ens remeten a Cindy Sherman i a les seves nines, i també hi hem d’afegir a més la violència i la repressió que sobre la dona s’exerceix. L’artista segueix la línia de Paul Virilio, qui considera la televisió com un reflex de l’època de la industrialització de la mentida, que té, sense cap dubte, i per desgracia, un gran poder hipnòtic.
Cecília Segura treballa amb imatges que manipula, que utilitza i reordena a la seva manera. Les màquines, els engranatges, les trames, els objectes, la sexualitat, els signes clàssics, les oposicions, el vermell i el negre es conjuguen per tal de crear una obra que va a la recerca d’un camí propi, a la recerca d’un llenguatge personal. L’artista ens comunica una visió molt negativa, com la que ens ensenya Paul Virilio, un món en el qual es qüestiona la felicitat, en el que sembla que és molt difícil escapar de l’empresonament que se’ns imposa. [...]
Però no tot és negatiu, ja que sempre hi ha les actituds crítiques, hi ha persones que són conscients d’aquest situació. Crec que hi ha una obra que mostra aquest presa de consciència, una obra que sembla una mena d’autoretrat i que a més és també és una de les millors peces d’aquesta exposició. Em refereixo concretament a Em fa el cap. Veiem el rostre d’una dona amb una trama que se superposa i que l’envolta i que li envaeix el cap; és com la síntesi de tot el que ella veu i del que ens planteja. De totes maneres no podem oblidar que formem part d’aquest època i que la tecnologia i els avanços tècnics són part de la nostra vida i del dia a dia. La mateixa obra que comentem està realitzada amb tecnologia digital, perquè, com hem apuntat d’acord amb Paul Virilio, no es tracta d’anar-hi en contra, sinó de ser crítics i d’utilitzar-la no per destruir, sinó per millorar el que tenim.
Exposición: Callambulyx. Falsa llibertat
Del 17 de junio al 20 de julio de 2003
En las salas de L’Antic Ajuntament de Tarragona
Texto: Diari el Punt